El cànon és una forma de composició de caràcter polifònic, en el que una veu interpreta una melodia, i és seguida, a distància de certs compassos, per successives veus que interpreten eixa mateixa melodia, podent estar la melodia escrita a un interval diferent, i inclús transformada.
Van aparéixer cànons per primera vegada a Alemanya, França i Anglaterra allà pel S.XIII.
En el S.XIV va florir el cànon per mitjà de les obres de Machaut.
Els compositors flamencs del S.XV van oferir cànons de gran complexitat.
És en el S.XVII, i posteriorment amb l'obra de Bach, on el cànon desenrotlla tot el seu poder creatiu.
Ja en l'era simfònica i en el romanticisme, el cànon perd el seu poder.
L'autor d'esta tonalitat perpètua,
(1653- 1706) , va ser un destacat compositor de música barroca alemany, dels més importants músics de la generació anterior a Bach (del pare del qual va ser amic) . Va ser organista titular en diferents catedrals centreeuropees. Es va casar un parell de vegades i va tindre huit fills, dos d'ells també músics. La seua obra va quedar oblidada després de la seua mort i no es va recuperar fins a la primera mitat del segle XIX. Encara que són nombroses les seues composicions: per a òrgan, clavecí, corals, misses, cantates, etc., sens dubte la seua creació més cèlebre és el "Canon en Re mayor", o més simplement, "el Canon"
Escrit cap a 1680 per a tres violins i baix continu, el Cànon de Pachelbel dibuixa uns acords molt característics, amb el violoncel repetint-se tota l'estona per baix i una melodia preciosa abrigant per dalt. Amb estos ingredients i basant-se en una variació mínima es va obtindre com resultat una cadència ¿eterna?.
Sí, una espècie de mare de melodies com demostra el fet de que tres-cents anys després continue sent objecte de nombroses audicions, gravacions i versions amb tot tipus d'arreglaments. Curiosament no va ser fins als anys setanta del S. XX en que va passar de ser una obra més aïna fosca a objecte cultural reconegut universalment.
S'ha arribat a dir que el Cànon de Pachelbel probablement siga la peça que més versions ha conegut en la història de la música. El seu rastre és visible en bandes sonores del cine ("Volver a empezar" de Garci, "Ordinary People") , sèries de TV, cançons..
Com pot apreciar-se este afany per reutilitzar la immortal melodia no ha perdut força.
Farà un parell d'anys en un vídeo penjat en Internet un jove taiwanès
interpretava el Cànon amb la seua guitarra elèctrica.
És el "Canon Rock".
Gràcies a la professora A. Ibáñez
tenim la versió per a la flauta amb acompanyament...
Clica damunt la imatge
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada